La renúncia de Linus Torvals a Linux ha obert un debat sobre els límits de les organitzacions meritocràtiques. De l’anàlisi correcte dels problemes que fa visible aquesta renúncia depèn la supervivència de les organitzacions que aposten per la meritocràcia
Els partidaris de les formes d’organització natiu digitals ens sentim molt còmodes contraposant l’agilitat, l’eficiència i l’eficàcia dels nostres models organitzatius amb els límits dels models organitzatius clàssics. No obstant això és difícil trobar reflexions valuoses sobre els propis límits d’aquestes “noves” formes organitzatives… fins ara.
Linus Torvalds ha abdicat com Dictador Benevolent vitalici de Linux.
Costa molt explicar la importància de Linux a algú que no la conegui. És una anomalia que Linux no mogui l’escriptori del teu ordinador (l’únic mercat en el qual és minoritari) perquè mou el món.
Linux mou la majoria de servidors (mou Internet) i pràcticament tots els superordinadors (mou la ciència), a més d’estar (encara que sigui com a captiu) en el sistema operatiu més usat del món: Android.
En el seu comunicat de renúncia Torvalds comença relatant una sèrie d’esdeveniments prosaics: Un problema d’agenda li impedia assistir a una reunió de Linux que òbviament no es podia fer sense ell. Acaba fent una reflexió personal sobre la vida i les relacions humanes que ha obert al seu torn una reflexió a tota la comunitat del programari lliure i més enllà sobre els límits de certes formes d’autoorganització nadiu digitals que fan gala de la meritocràcia com a principi bàsic.
Una de les conseqüències d’aquest esdeveniment ha estat l’atenció que ha rebut el Manifest PostMeritocràtic que portava aquí des del maig i que ha estat signat per Patricia Torvalds (la filla de Linus).
- En la nostra opinió aquest moviment encerta en la descripció però no és prou clar en la prescripció. La versió de la meritocràcia que regula algunes comunitats nadius digitals no és la mesura objectiva que es pretén i molt menys la panacea. I això quan parlem de codi. Quan sortim d’aquest terreny tan auditable i entrem en altres sectors productius, la meritocràcia pot esdevenir una distopia. La “ètica de la cura”, encara que necessària, no solucionarà aquest error. L’amabilitat és bàsica en qualsevol relació humana, l’autoestima és important per a la realització personal, però res d’això substitueix les competències.
- Un debat sobre el tema hauria de començar per no descartar la meritocràcia en la forma en què s’ha implementat en aquest tipus de models organitzatius. El problema no és la jerarquia en els individus que imposa aquesta meritocràcia, sinó la jerarquia dels mèrits. El manifest apunta tímidament en aquesta direcció quan diu que no cal valorar més els hard-skills que els soft-skills. Però no ho planteja en termes d’ecosistema, sino que posa l’accent en la inclusivitat en una comunitat abstracta. Considerem que hi ha capacitats més valuoses que d’altres perquè considerem que hi ha capacitats més substituïbles que altres i això no encaixa amb una visió sistèmica de l’organització. En una dinàmica d’equip hi ha una dimensió relacional dins de l’equip i amb tota la seva xarxa que escapa de l’anàlisi competencial, i que afecta tot l’ecosistema. No hi ha parts d’un ecosistema que puguin ser extretes i substituïdes sense alterar tot l’ecosistema.
Cada sistema és únic i irrepetible, per això les bones experiències de col·laboració i autoorganització són tan difícils de reproduir. Si l’organització no pot funcionar sense cafè, just i necessari és doncs reconèixer el mèrit del que s’asseguri de què disposem del cafè que necessitem, quan el necessitem, en la forma en què el necessitem, i complint la funció biològica i psicològica que hagi de complir a nivell individual i col·lectiu. Pot ser que això sembli una simple ocurrència però estem convençuts que d’això depèn la supervivència o no de les organitzacions que aposten per la meritocràcia.